Smoke on the water.

Smoke on the water, fire in the sky......
Montreux es una tranqui-la i molt aburgesada ciutat de la “riviera” suïssa romande, situada en el canton de Vaud, es coneguda per el seu Festival de Jazz (des de 1967), per el festival de TV “La Rose d´Or”, que va guanyar fa molts anys “la Cabina” amb en López Vazquez. També es una ciutat famosa entre els aficionats al hokey sobre patins, per el seu “ Torneig de les 6 nacions”. Es la típica ciutat de postal, on encara avui en dia viuen famosos i milionaris que es poden veure passejant , sota l’ombra protectora de la llegendària discreció dels seus habitants.
Dels famosos i ricatxos que hi viuen, en parlaré un altre dia.
Al grà...era un dia del mes de desembre, un dissabte, no recordo el dia, era 1971, Sendu & Family fan els 60 km que separen Lausanne, on viuen, de Montreux , per visitar i dinar a casa de uns amics, que mira per on també son de Reus (d’adopció...en realitat son de Porrera).
El dinar es agradable, fondue de formatge, que amb aquest fred apeteix molt.
Serien les 4 o 4 i mitja de la tarda quan sirenes de policia i bombers, trenquen el silenci helvètic, cosa totalment inaudita en un país on l’atropellament de un gos es noticia als diaris.
Tothom esta als balcons, per veure que passa....una columna de fum espès s’aixeca a poca distancia, a la bora del llac.
Sortim corrent a veure que s’està cremant, a penes hem recorregut 300 metres, i sentim gent que criden, “es el casino!!!” “s’està cremant el casino!!!”.
El Casino de Montreux, l’edifici mes emblemàtic, construït al 1881, per on han passat totes les figures del bel canto, del jazz, del pop i del rock.....justament el rock va ser el seu botxí, Frank Zappa i Deep Purple hi feien una jam session, un idiota va tirar una bengala i .......
Estàvem tots allí a la vora del llac mirant el fi de tant històric edifici, hi havia gent plorant a llàgrima viva i de cop....Buuuffffff, la caldera de mazout (Gasoil poc refinat que es fa servir per calefacció), va explotar.....milions d’espurnes van il·luminar el cel i al caure a l’aigua del llac van produir una fumada..... Ells els Deep Purple, també ho van veure i en aquell mateix moment va néixer la llegenda.....Smoke on the water, fire in the sky.

Mapes.

Jo que soc incapaç, ho confesso, de interpretar el plano mes senzillet, ja no us dic res dels del Ikea!!!, vaig ser convidat ahir al vespre a la presentació del mapa excursionista “La Vall d´Alforja”, al Ateneu Cultural “Josep Taverna”.
L’acte va estar francament be i amb força assistència de públic.
En Martorell (l´Àngel), va fer la intró, 2 minutets de res, (que estrany no???, jajajajaja).
En Martorell (el Sendu), en repre del ajuntament, va parlar 3 minutets.
En Martorell (l´Àngel), va reprendre la paraula i aquest cop si, es va despatxar a gust, (ja deia jo!!).
Finalment va parlar en Joan Rossinyol, de l’editorial Piolet, qui ens va explicar com ha evolucionat la cartografia a lo llarg de la historia de la humanitat.
Tot plegat un acte, interessant i simpàtic.

Les decepcions i/o les desil•lusions.

Les decepcions i/o les desil·lusions, que en realitat ve a ser lo mateix, son un dels sentiments més brutals i “ heavys” del gènere humà. Es molt difícil per no dir impossible tornar a confiar en quelcom o en algú en qui creies i t’ha decepciona´t.
Qui no ha tingut una mala experiència d’aquest tipus?
Sortosament el temps, es el millor remei conegut per oblidar, però de tant en tant quan mires endarrere i recordes, francament fa mal.

Aquell concert inoblidable

A mi sempre m’agrada’t molt la musica en directe, he anat a bastants concerts, cada vegada menys (serà l’edat??).
El cas es que de tots o casi, guardo un bon record, un dia explicaré el fracàs de Status Quo a Roda de Barà, però ni ha un que tinc especialment guardat en funda anti pols, al fons de la meva memòria.
Dr. Feelgood, us diu quelcom? El grup de Lee Brilleaux i Wilko Johnson, un grup capaç d’omplir Wembley a principi dels 70, amb èxits com “She does right”, “Back in the Night” o la celebradisima “Going back Home”.
Els vaig veure per primer cop al 1976 a Grenoble, a “La Patinoire”, van actuar per uns 15000 incondicionals, vaig trobar entrada a la revenda, hem va costar una pasta, sort que el concert va estar molt bé.
La popularitat del grup va anar baixant durant els 80, fins a desaparèixer, o això pensava jo.
Mira per on que un dia de 1998, crec escoltar per radio, que Dr. Feelgood actuava a La Selva del Camp. A La Selva!!!! No pot ser ho he escoltat malament, segur!!!
Però no, era cert, Els Feelgood a dos passos de casa, incredible!!!
El dia en qüestió, cap a La Selva que hi falta gent, crec recordar que tocaven al Ateneu.
Allò va ser massa, una onada brutal de blues i rock inoblidable, la gent (bastants!!) s’ho va passar bomba i el grup també, la comunió va ser total, dos hores i mitja d’actuació.
Recordo molt bé que en un moment donat, el cantant va exclamar “ D´on collons surt tanta gent en aquest poblet?”
Delirant, amics!!
Dr Feelgood for ever!!
Dos anys desprès van actuar a La Palma de Reus, en el marc del “Festival de blues de Reus”, va estar bé però l’efecte sorpresa havia passat.
Si sou muleros, busqueu Dr. Feelgood “Stupidity”, i ja m’ho explicareu.

C´est son Anniversaire!

Elle était si jolie, que je n'osais l'aimer. Elle était si jolie, je ne peux l'oublier. Elle était trop jolie, quand le vent l'emmenait. Elle fuyait ravie, et le vent me disait... Elle est bien trop jolie, et toi je te connais. L'aimer toute une vie, tu ne lui diras jamais. Oui mais elle est partie, c'est bête mais c'est vrai. Elle était si jolie, je ne l'oublierai jamais. Aujourd'hui c'est l'automne, et je pleure souvent .Aujourd'hui c'est l'automne, qu'il est loin le printemps. Dans le parc où frissonnent, les feuilles au vent mauvais. Sa robe tourbillonne, puis elle disparaît... Elle était si jolie, que je n'osais l'aimer. Elle était si jolie, je ne peux l'oublier. Elle était trop jolie, quand le vent l'emmenait. Elle était si jolie, je n'oublierai jamais.

Joyeux Anniversaire, S.....

Els ídols (3a part i ultima)

Cruyff el dia del seu début amb l´Ajax, tenia 17 anys.

Hendrik Johannes Cruijff , va néixer el 25 d´ abril de 1947, en un barri d´Amsterdam proper al camp del Ajax.
Quan tenia 10 anys va ser escollit entre 300 nens per entrar a formar part de les categories inferiors del Ajax, aquí va començar la seva llegenda.
Si teniu un moment doneu un cop d’ull a la seva biografia, es digna de un bon guió cinematogràfic, tots els ingredients hi son!!!
Personalment soc fan seu incondicional, encara que sé que es imperfecte (cosa que ell no te tan clar!!!!), el segueixo desde que era jugador del mític Ajax de 1971, 72 i 73, un equip convertit en una maquina de futbol total, alguns segurament encara recordareu noms com els de Johan Neeskens, Johnny Rep o Ruud Krol, que junts a Cruyff van convertir l’equip holandès en tri campió d´Europa.
Desprès va arribar Johan al Barça per la “friolera” de 100 milions de pesetas (una burrada per l’època!!), lo que va passar a continuació es historia coneguda......

Els ídols (2a part)

David Robert Jones , molt mes conegut com a David Bowie, alies... el Duc Blanc o El Camaleó.
Que explicar d’aquest geni de la musica pop/rock dels últims 40 anys, va editar el seu primer èxit al 1969.
Una veu extraordinària i una inspiració notable i original a l’hora de compondre.
També ha tingut fracassos, bastants... musicals, de representació, sentimentals, problemes seriosos amb las drogues, a principis dels 70, era el nº1, però no tenia ni un duro. Entre les drogues i el seu manager el tenien ben acollat.
Un dia va dir prou, es va reflotar i va jurar (Com la Scarlett!), que ningú més s’aprofitaria del seu treball gratuïtament (No sabia que vindria la mula!!!). Avui en dia es una de les principals fortunes del mon del show-bisness britànic.
Doncs si amics, aquest es un dels meus dos ídols, tenia tots els seus LP´s, pòsters per tota la habitació i fins i tot intentava portar el cabell com ell, difícil... el tio es canviava mes de pentinat que de mitjons!
LP´s recomanats:
-Diamond Dogs
-Young Americans
-David Bowie Live at the Tower Philadelphia
Simplement genial Mr. Bowie!!!

Els Ídols. (1a part).

Qui no ha tingut en algun moment de la seva vida un o varius ídols?, un cantant, un esportista, un intel·lectual o inclòs un polític.
Els ídols son aquells triomfadors que per alguna misteriosa i intima raó sentim propers a nosaltres.
Però normalment els ídols son efímers, duran lo que duran i es disolveixen com terròs de sucre en tassa de cafè.
Lo meu en aquest aspecte no es gens normal, els meus dos ídols que he admirat i seguit desde els 12 anys, encara ho son avui en dia, tot i estan ja en edat de jubilació. Son gent que admiro profundament,no només perquè siguin triomfadors, sinó que han estat homes que s’han fet a ells mateixos, que han estat criticats, que no tot el que han fet ha estat digna d’admiració, però han reaccionat i s’han tornat a aixecar, en els propers dies us els presentaré, encara que els coneixeu segur.
Tu n’has tingut d’ídols?
Es poden saber?

Un lloc fantàstic.

Si ets viatger/a, sabràs que de vegades arribes a un lloc on no saps ben bé perquè però t’hi trobes bé, en pau i relaxat, fins i tot sembla com si no fos la primera vegada que hi ets.
El Mont St-Michel, per mi es un d’aquests llocs, es fantàstic, es casi irreal, com sorgit del mar, respira espiritualitat i energia en cada recó de carrer en cada edifici.
Totalment recomanada la seva visita.

14 juliol (2a part)

14 de juliol (2a part).

Com he comentat mes avall, el 14 de juliol es una data de molt bon record en la meva infantesa; Vacances escolars recent estrenades, calor, tardes de Tour, aquelles etapes on Merckx, Poupou, Ocaña o Fuentes eren els herois, enfundats en els llegendaris mallots de Faema, Bic, Peugeot o Kas. Quins temps! En blanc i negre es clar.
En aquells anys la meva família i jo, vivíem a Suïssa, a Lausanne, que es on es va fer famosa la frase aquella de....a la ville de....un moment....Barcelona!!!!
Però reprenent el fil del 14 de juliol, aquest era el dia marcat per la sortida cap a les vacances, cap a Catalunya, recordo al final dels anys 60, Lausanne-Reus, 1100 Km, 20/22 hores de trajecte, havíem d’entravessar mig territori Francès, sense autopistes es clar, cues a les fronteres, i en general la circulació era molt lenta acord als vehicles de l’època.
Nosaltres no ens podíem queixar, el pare tenia un bon cotxe, com el de la foto, arribava fàcilment als 90/100 km/h.
Quan entraves a Espanya, les carreteres encara eren més desastroses, recordeu els mes vells, la nacional al seu pas per l´Ordal?, la pujada al port a 30 km/h darrera de un Pegaso Comet tirant fum a dojo!!!
L´any passat vaig fer el mateix trajecte, tranquil·lament instal·lat al volant del meu cotxe, provis de climatitzador i sense sortir de l’autopista en 9 hores parant a dinar i vigilant els radars!!!

14 de juliol (1a part)

El 14 de juliol sempre ha estat per mi una data màgica, no nomes perquè es la Festa Nacional Francesa, encara que bo es recordar que el 14 de juliol de 1789, els “sans culotte” van atacar la Bastille (presó) de Paris, per alliberar els presoners de la monarquia. Lo que no sabien es que aquell dia nomes hi havia 6 presoners.
Els fets van donar pas a un del esdeveniments mes importants de l’historia: La Revolution Française, i l´establiment de la República.

Estadísticas curióses de l´esdeveniment:


Fecha:
14 de julio de 1789
Lugar:
París, Francia
Resultado:
La Bastilla queda capturada y comienza formalmente la rebelión.
Beligerantes:
Monarquía francesa
Milicias parisinas (predecesores de la Guardia Nacional de Francia)
Comandantes:
Bernard-René de Launay (†) Príncipe de Lambesc, monarquia
Pierre-Augustin HulinCamille Desmoulins, sans culotte
Fuerzas en combate:
Monarquia: 114 soldados, 30 piezas de artillería
Revolucionarios : 600 - 1000 sans culottes, 61 soldados regulares desertores, 5 cañones
Bajas
Monarquia: 1 (entre 6 y 10 murieron después del incidente)
Revolucionarios: 98 muertos73 heridos

Minuts musicals.

Saps qui es Sealhenry Samuel, (Londres, 1963), més conegut amb l’apòcope de Seal? No es la ultima sensació del Arsenal o el golejador del Aston Villa!!
Es un del grans de la musica britànica, a cavall entre el soul i el disco sound, es el responsable de unes quantes obres mestre.
Del tot recomanable el seu MTV Best of unplugged, on podeu escoltar els seus gran èxits amb un senzills acompanyaments acústics.

Ei, jo no et posaré el video o la cançó, posa la mula a treballar!!!

Galileo

Avui, us vull presentar un dels meus gossos, es el Galileo, la joia de la corona, la nineta del meus ulls. Un Shar-Pei color arena, de línea americana i sobretipat. Galileo de Los Leones Chinos, es el seu nom verdader, ja que té un pedigree només superat per la Duquessa d´Alba.
Fill, nét i nebot de Campions d´Espanya.
Fill de Campió d´Europa.
Nét de Sub Campió del Mon.
El seu pare ha estat varius cops Millor Shar Pei Espanyol.
Només té un defecte pobret.......Es Madrileny!!! (res no es perfecte).

Els ulls m´enganyen!!!!

Mirant aquesta foto, no teniu la impressió de un déjà vu.
El paio es pastat al Cruyff, i diuen que també la toca com els àngels. Es diu Luka Modric, es croat i jugava en el Dinamo de Zagreb
El Barça anava a darrera, però fuuuuu ha passat el Tottenham ha deixat anar 25 milions de res i se l´han emportat cap a London.
Jugador a seguir la propera temporada de la Premier.

Relax

Desprès de mesos de treball dur, tant a la feina com a la Casa Gran, un es mereix 4 o 5 dies de relax total.
Jo quan sigui gran, vull ser com el de la foto, quina paxorra!! quin “desparpajo”!!! Aquest nano promet!!

Aqui estem!!

Com deia aquell, aquí estem perquè hem vingut.
Pues això, no sé massa bé cap on tirera aquest blog, ja es veurà sobre la marxa.