Bones Festes a tothom!!

Foto by Xevi Vilella

El meu cole

Fa anys que parlem de fer una escola nova al poble, cada curs hi ha més canalla i les instal·lacions actuals s’han fet petites.
Tots esperem que aquesta antigua aspiració es pugui fer realitat lo més aviat possible.
Fa poc va caure entre les meves mans una fotografia de l’escola que vaig freqüentar durant 5 anys i em feia gracia ensenyar-vos la.
Com es pot veure, tres edificis d’aules, instal·lacions de lleure, pavelló esportiu, canxas de basquet, zones verdes, cantina, biblioteca etc...
Unes senyores instal·lacions.
1300 alumnes.
Situat en ple centre de Lausanne, es diu Collège Secondaire du Belvédère.
D’aquesta escola vaig passar directament al Salvador Vilaseca de Reus, que no era com ara, estic parlant del any 1975. Amics meus, quin contrast!!!!

Sorpresas te da la vida.

A mitjans d’aquest octubre, vaig ser invitat per la Regidora de Turisme de Deltebre, a la inauguració de la Fira Gastronòmica d’aquesta simpàtica població.
Allí vaig tenir ocasió de provar i comprovar la riquesa gastronòmica de la comarca, us ho recomano!!!
Durant el certamen vaig tenir la sort de coincidir amb el Pep Sala, ex component de Sau, grup prou conegut al nostre país. Per si queda algun despistat “boig per tu”, va sortir de la seva guitarra.
Varem compartir conversa i unes especialitats de la terra, naturalment i com no podia ser d’altre manera varem parlar de musica.....de lo que havia fet, de lo que fa i de lo que li agradaria fer....
I un es va endur dos sorpreses... La primera de trobar-me davant de un tipus intel·ligent, ingeniós, que sap el que diu, molt senzill i a l’abast de tothom.
I la segona, durant la hora bona que varem estar xerrant els dos sols, i malgrat estar en un lloc a la vista, cap dels assistents va donar senyals de reconèixer-lo, es xocant oi?

Les discoteques

Sempre he fet referències i no es cap secret que m’agrada molt la musica, tot tipus de musica, a lo llarg dels anys he escoltat tones de musica.
De fet, durant anys he estat relacionat directament amb la musica, com a Dj, a la radio etc...
Per això avui m’agradaria parlar de les discoteques.
Mon Dieu!! Com han canviat les discoteques, ara son centrales del house, paraisos del dance, sound systems etc... es diuen Desk, Pont Àeri, Decibelia, Piràmide o Kontrol, tot molt tecnològic i m’atreviria a dir sense romanticisme ni glamour, ara lo que prevaleix son els watts de so i llum, que tothom es mogui convulsivament i que “la festa no pari”
Dels meus temps (ja hi som amb les batalletes!!),era bastant diferent.
Primer, la decoració era molt important, es portaven els colors mes aviat vermellosos, els velluts en les tapisseries. Hi havien taules baixes i sillonets per que la gent consumis les begudes i parles. També existien unes zones mes aviat fosques i estratègicament col·locades.
El so solia ser bastant bo, tot i ser analògic.
La llum....no hi podia faltar la bola de mirallets ni el flash, tampoc la llum negra, que va ser retirada per ser nociva a la vista.
Els cambrers anaven d’etiqueta, fins i tot les begudes han canviat, als 70 que es de la època que estic parlant es bevia....Destornilladores, Lumumbas, San Franciscos, 43 amb pinya, licor d’ou amb coca-cola, cubata de Ricard, tot una seria de begudes infectes fetes a base de “garaffon” pur i dur. Clar així va néixer la psicodèlia ibèrica, sense necessitat d’altres drogues.
L’estructura musical sempre era la mateixa, 1 hora de musica rapida, ½ hora de musica lenta.
A la nostra zona les discos van proliferar com a bolets, sobre tot a Salou, les primeres van ser La Cage de Medrano i Flash Back, desprès van seguir l´Aloha, Happy Day, El Sotano, Caballo Blanco, Georgia, La Tarantula, Saint Germain, Kanguro, Mocambo etc... A finals dels 70, Salou comptava 28 discoteques.
A reus també es podia ballar, 2001 als baixos del hotel Gaudi, als Ploms (palau Bofarull), Coupé a prop de la plaça Catalunya, Cupido a la carretera de Salou, Georgia al campaneret.
Quins temps!!!
Els de mes de 40, saben de lo que estic parlant.
Ajudem a recordar noms que m’he deixat.
On anaves tu?

Smoke on the water.

Smoke on the water, fire in the sky......
Montreux es una tranqui-la i molt aburgesada ciutat de la “riviera” suïssa romande, situada en el canton de Vaud, es coneguda per el seu Festival de Jazz (des de 1967), per el festival de TV “La Rose d´Or”, que va guanyar fa molts anys “la Cabina” amb en López Vazquez. També es una ciutat famosa entre els aficionats al hokey sobre patins, per el seu “ Torneig de les 6 nacions”. Es la típica ciutat de postal, on encara avui en dia viuen famosos i milionaris que es poden veure passejant , sota l’ombra protectora de la llegendària discreció dels seus habitants.
Dels famosos i ricatxos que hi viuen, en parlaré un altre dia.
Al grà...era un dia del mes de desembre, un dissabte, no recordo el dia, era 1971, Sendu & Family fan els 60 km que separen Lausanne, on viuen, de Montreux , per visitar i dinar a casa de uns amics, que mira per on també son de Reus (d’adopció...en realitat son de Porrera).
El dinar es agradable, fondue de formatge, que amb aquest fred apeteix molt.
Serien les 4 o 4 i mitja de la tarda quan sirenes de policia i bombers, trenquen el silenci helvètic, cosa totalment inaudita en un país on l’atropellament de un gos es noticia als diaris.
Tothom esta als balcons, per veure que passa....una columna de fum espès s’aixeca a poca distancia, a la bora del llac.
Sortim corrent a veure que s’està cremant, a penes hem recorregut 300 metres, i sentim gent que criden, “es el casino!!!” “s’està cremant el casino!!!”.
El Casino de Montreux, l’edifici mes emblemàtic, construït al 1881, per on han passat totes les figures del bel canto, del jazz, del pop i del rock.....justament el rock va ser el seu botxí, Frank Zappa i Deep Purple hi feien una jam session, un idiota va tirar una bengala i .......
Estàvem tots allí a la vora del llac mirant el fi de tant històric edifici, hi havia gent plorant a llàgrima viva i de cop....Buuuffffff, la caldera de mazout (Gasoil poc refinat que es fa servir per calefacció), va explotar.....milions d’espurnes van il·luminar el cel i al caure a l’aigua del llac van produir una fumada..... Ells els Deep Purple, també ho van veure i en aquell mateix moment va néixer la llegenda.....Smoke on the water, fire in the sky.

Mapes.

Jo que soc incapaç, ho confesso, de interpretar el plano mes senzillet, ja no us dic res dels del Ikea!!!, vaig ser convidat ahir al vespre a la presentació del mapa excursionista “La Vall d´Alforja”, al Ateneu Cultural “Josep Taverna”.
L’acte va estar francament be i amb força assistència de públic.
En Martorell (l´Àngel), va fer la intró, 2 minutets de res, (que estrany no???, jajajajaja).
En Martorell (el Sendu), en repre del ajuntament, va parlar 3 minutets.
En Martorell (l´Àngel), va reprendre la paraula i aquest cop si, es va despatxar a gust, (ja deia jo!!).
Finalment va parlar en Joan Rossinyol, de l’editorial Piolet, qui ens va explicar com ha evolucionat la cartografia a lo llarg de la historia de la humanitat.
Tot plegat un acte, interessant i simpàtic.

Les decepcions i/o les desil•lusions.

Les decepcions i/o les desil·lusions, que en realitat ve a ser lo mateix, son un dels sentiments més brutals i “ heavys” del gènere humà. Es molt difícil per no dir impossible tornar a confiar en quelcom o en algú en qui creies i t’ha decepciona´t.
Qui no ha tingut una mala experiència d’aquest tipus?
Sortosament el temps, es el millor remei conegut per oblidar, però de tant en tant quan mires endarrere i recordes, francament fa mal.